martes, 20 de marzo de 2012
martes, 28 de febrero de 2012
La princesa de la mel
Una vegada hi havia tres germans tot eixerits, que eren molt pobres. Veient que al poble no hi havia manera de mantenir-s'hi, van determinar d'anar-se'n a provar fortuna.
Varen marxar tots tres per un camí, i quan feia temps que caminaven, van veure un cau de formigues. El noi gran i el mitjà, instintivament, van agafar un grapat de terra i ja van ser posats allí al peu del cau a veure com ho havien de fer per tapar-lo. el petit s'hi va oposar i, així com va poder, se'ls va emportar, dient-los que no podien fer cap mal a aquelles pobres bestioles de les quals cap mal n'havien rebut.
Al cap d'una estona de caminar, passen pel peu d'un estany en el qual hi nedaven unes oques. Els dos nois més grans, veure les oques i agafar una pedra per tirar-les-hi, tot va ser u, però el petit els ho va treure del cap i van seguir avant el seu viatge.
Al cap d'uns quans dies de caminar, veuen que d'un arbre en penjava un formós eixam d'abelles. Així que el veuen els dos nois més grans amb igual instint van tractar de calar-li foc, però també fou el petit el qie els va convencer que no devien deturar de fer mal a ningú.
A tot això anaven caminant, i quan semblava que no havien de trobar mai la fi del seu viatge, et veuen un castell molt gran que els tapava tot el camí.
Arriben, truquen a la porta i compareix una dona molt vella o mal vestida a obrir-los. Li demanen acolliment per a passar la nit, i la vella els fa entrar i els arregla el sopar .
A l'endemà al matí, així el llevaren, hi compareix la vella, i els diu:
-- Mireu: heu vingut a parar a un castell, en el qual hi ha tres priceses encantades, i aquells que els hi trauran l'encant es podran casar amb elles.
Contents els jovens caminants, van dir a la vella, per boca dl més gran, que els digués ço que calia fer per a desencantar les priceses, que tots tres estaven dispossats a fer-ho.
La vella els féu per resposta:
-- M'heu de sortir bé de tres proves que us diré, acaba't un l'altre.
Al dia següent crida al més gran i li diu que la seguís. El porta a un jardí on hi havia un rètol que deia que, qui volgués desencantar a les princeses, havia d'anar al bosc del palau i arreplegar mil pedres que eren les que entraven en el collar de la princesa i s'hi casaria, però si no trobava totes mil pedres, quedaria convertit en una estàtua de marbre com tantes d'altres que n'hi havia al jardí.
Va sorti el noi gran cap al bosc del palau, i del matí fins al vespre no en va poder collir més que cincuanta. Arriba al palau tot mústic i quan la vella li va demanar quantes pedres duia, no n'hi va poder ensenyar més que cinquanta. La vella no va dir res, però traient-se una vareta, el toca al cap i el converteix en una estàtua de marbre.
L'endemà va ser posat a prova el germà segon, i igualment que el primer, anà a llegir el rètol del jardí, en el qual es deia que aquell qui trobés les mil pedres precioses de que estava compost el collar de la princesa, que s'hi casaria en desencantar-la, però que qui no les trobés totes, quedaria convertit en estàtua.
Marxà el segon germà cap al bosc del castell i, després de cercar pedres precioses, va tornar al vespre portant-ne cinquanta, de les mil que entraven al collar de la princesa. Igualment que son germà gran, va ésser convertit en estàtua per la vella guardiana.
Toca el torn al germà petit i el matix que els altres germans va ésser portat del primer jardí, per tal que llegís la manera com podia obtenir el desencantament de la princesa, amb la qual podria casa-se.
El pobre noi surt cap al bosc amb el cor oprimit, pensant la fi que li esperava, així com als altres germans, però Nostre Senyor, que no deixa mai sense recompensa cap bona acció, ho tenia disposat d'una altra manera.
Mentre estava plorant amb desconsol, arriba amb tota la pressa que calia el rei de les formigues, d'aquell cau de formigues que havien trobat pel camí els tres germans.
-- De què plores, noi? -me li pregunta.
-- De què voleu que plori, sino de la meva desventura! Figureu-vos que he de cercar mil pedres precioses que entraven en el collar d'una princesa, o si no en convertiran en una estàtua.
--Docs mira, jo et trauré del compromís.
Crida els seus súbdits, compareixen a mils, i al cap de ben poca estona el noi tenia al seu poder les mil pedres del collar de la princesa.
Aqueixa recompensa va obtenir de no haver permés que els seus germans inquietessin les formigues d'aquell cau que trobaren pel camí.
Se'n va cap al palau i ja va trobar la vella que l'esperava:
-- A veure quantes pedres precioses portes? -li demana.
-- Vós mateixa ho podreu veure! Teniu! - i n'hi aboca tota una mocadorada.
Les conta la vella i, just, en punt, n'hi havien mil.
En va estar molt contenta i va dir al noi:
-- Molt bé!, molt bé! A veure si et sabràs sortir de les altres proves que et posaré.
-- Mira, coma segona prova, has d'anar al jardí i hi veuràs un estany, dins d'aquell estany hi va caure un dia una clau que ens fa falta per al desencantament de la princesa.
El pobre noi no va dir res, però se'n va anar tot contristat cap al jardí.
S'encomanava a Déu de tot cor, per tal que rebés una llum d'inspiració i, feta la seva pregària, es va posar al peu de l'estany, mirant d'ací i d'allà, per veure si entrellucava la calu perduda, al fons, i estat amb aquelles, li compareix l'ànec, aquell mateix ànnec al qual per bondat del seu cor va evitar que els seus germas fessin una mala jugada. Se li posa davant, i li demana per què estava trist.
L'hi conta el noi, i l'ànec respon:
-- Com sóc agraït, jo et donaré la clau perduda a dins de l'estany. Així et recompensaré de bona acció que vas fer en favor meu, evitant que els teus germans em maltractessin.
I dient això, es tira a l'estany, es capbussa i surt al cap de poc amb la clau penjada al bec.
Content el noi, se'n va cap a trobar la vella, que ja l'esperava, i va estar-ne molt contenta.
-- A veure -li va dir- si ara et desempallegues de la tercera prova, i tot anirà com una seda. Mira et posaràs davant de tres estàtues que són les princeses encantades. Totes aniran tapades amb un vel, de tal faisó que no se'ls hi veurà més que la boca. Doncs bé, només que mirant a l'una i a l'altra, has de coneixer quina de les tres princeses va menjar mel un dia.
--D'aquesta sí que no en surto - va dir-se el noi, i tan capficat estava, que no va donar-se compte que la vella havia desaparegut.
Mes, va durar poc la distracció perquè tot seguit se li presenta la reina de les abelles, la reina d'aquell rusc que volien cremar els seus germans i que ell no ho va permetre, i demanant-li per què estava tan trist, quan el noi l'hi va haver dit, contesta la reina de les abelles:
--Jo faré per tu el que tu vas fer per les abelles. Mira bé on me posaré, i la princesa que estará davall meu, aquella és la que un dia va menjar mel.
Tot just havien tingut aquest enraonament amb la reina de les abelles, la vella guardina del castell crida el noi des d'una sala de tocant allí mateix, i li diu:
-- Entra, ja pots entrar, i trobarás les tres princeses encantades, a punt de desencantar.
El noi entrà tot coratjós i et veu tres oies tapades de cata amb un vel, de manera que no se'ls veia més que la boca. Les mira totes tres per a fer el paperot, però veu que la reina de les abelles volava damunt del cap d'una de les princeses, i diu tot resolt:
--Aquesta!, aquesta és la princesa que un dia va menjar mel.
--Ho has endevinat! -va dir la interesada, i en aquell mateix moment llença el vel que li tapava la cara i va restar al descobert el rostre de la vella guardiana del castell, però una vegada s'hagué tret el vel i els pellingos que li cobrien el cos, aquella cara vella i arrugada es tornà una cara jove i resplendent, i els vestit pobres que portava, uns vestits de seda que enlluernaven de mirar.
La vareta que sempre duia a la mà es convertí en un ceptre d'or, i tocant amb la punta del ceptre les altres princeses, els caigueren les robes pobres que les cobrien, i aparegueren amb una cara tan bonica com la d'ella mateixa.
Desencantades que foren totes tres princeses, la més guapa de totes picà de mans i tot el que hi havia al castell es va desencantar, aquelles estàtues de marbre es convertiren en joves i tot el castell es cobrí de flors i de càntics d'ocells.
El més petit dels tres germans es casà amb la princesa que era la senyora del castell, i els altres dos es casaren amb les altres dues i se'n anaren a uns altres castells.
I tots van viure feliços molts anys
Varen marxar tots tres per un camí, i quan feia temps que caminaven, van veure un cau de formigues. El noi gran i el mitjà, instintivament, van agafar un grapat de terra i ja van ser posats allí al peu del cau a veure com ho havien de fer per tapar-lo. el petit s'hi va oposar i, així com va poder, se'ls va emportar, dient-los que no podien fer cap mal a aquelles pobres bestioles de les quals cap mal n'havien rebut.
Al cap d'una estona de caminar, passen pel peu d'un estany en el qual hi nedaven unes oques. Els dos nois més grans, veure les oques i agafar una pedra per tirar-les-hi, tot va ser u, però el petit els ho va treure del cap i van seguir avant el seu viatge.
Al cap d'uns quans dies de caminar, veuen que d'un arbre en penjava un formós eixam d'abelles. Així que el veuen els dos nois més grans amb igual instint van tractar de calar-li foc, però també fou el petit el qie els va convencer que no devien deturar de fer mal a ningú.
A tot això anaven caminant, i quan semblava que no havien de trobar mai la fi del seu viatge, et veuen un castell molt gran que els tapava tot el camí.
Arriben, truquen a la porta i compareix una dona molt vella o mal vestida a obrir-los. Li demanen acolliment per a passar la nit, i la vella els fa entrar i els arregla el sopar .
A l'endemà al matí, així el llevaren, hi compareix la vella, i els diu:
-- Mireu: heu vingut a parar a un castell, en el qual hi ha tres priceses encantades, i aquells que els hi trauran l'encant es podran casar amb elles.
Contents els jovens caminants, van dir a la vella, per boca dl més gran, que els digués ço que calia fer per a desencantar les priceses, que tots tres estaven dispossats a fer-ho.
La vella els féu per resposta:
-- M'heu de sortir bé de tres proves que us diré, acaba't un l'altre.
Al dia següent crida al més gran i li diu que la seguís. El porta a un jardí on hi havia un rètol que deia que, qui volgués desencantar a les princeses, havia d'anar al bosc del palau i arreplegar mil pedres que eren les que entraven en el collar de la princesa i s'hi casaria, però si no trobava totes mil pedres, quedaria convertit en una estàtua de marbre com tantes d'altres que n'hi havia al jardí.
Va sorti el noi gran cap al bosc del palau, i del matí fins al vespre no en va poder collir més que cincuanta. Arriba al palau tot mústic i quan la vella li va demanar quantes pedres duia, no n'hi va poder ensenyar més que cinquanta. La vella no va dir res, però traient-se una vareta, el toca al cap i el converteix en una estàtua de marbre.
L'endemà va ser posat a prova el germà segon, i igualment que el primer, anà a llegir el rètol del jardí, en el qual es deia que aquell qui trobés les mil pedres precioses de que estava compost el collar de la princesa, que s'hi casaria en desencantar-la, però que qui no les trobés totes, quedaria convertit en estàtua.
Marxà el segon germà cap al bosc del castell i, després de cercar pedres precioses, va tornar al vespre portant-ne cinquanta, de les mil que entraven al collar de la princesa. Igualment que son germà gran, va ésser convertit en estàtua per la vella guardiana.
Toca el torn al germà petit i el matix que els altres germans va ésser portat del primer jardí, per tal que llegís la manera com podia obtenir el desencantament de la princesa, amb la qual podria casa-se.
El pobre noi surt cap al bosc amb el cor oprimit, pensant la fi que li esperava, així com als altres germans, però Nostre Senyor, que no deixa mai sense recompensa cap bona acció, ho tenia disposat d'una altra manera.
Mentre estava plorant amb desconsol, arriba amb tota la pressa que calia el rei de les formigues, d'aquell cau de formigues que havien trobat pel camí els tres germans.
-- De què plores, noi? -me li pregunta.
-- De què voleu que plori, sino de la meva desventura! Figureu-vos que he de cercar mil pedres precioses que entraven en el collar d'una princesa, o si no en convertiran en una estàtua.
--Docs mira, jo et trauré del compromís.
Crida els seus súbdits, compareixen a mils, i al cap de ben poca estona el noi tenia al seu poder les mil pedres del collar de la princesa.
Aqueixa recompensa va obtenir de no haver permés que els seus germans inquietessin les formigues d'aquell cau que trobaren pel camí.
Se'n va cap al palau i ja va trobar la vella que l'esperava:
-- A veure quantes pedres precioses portes? -li demana.
-- Vós mateixa ho podreu veure! Teniu! - i n'hi aboca tota una mocadorada.
Les conta la vella i, just, en punt, n'hi havien mil.
En va estar molt contenta i va dir al noi:
-- Molt bé!, molt bé! A veure si et sabràs sortir de les altres proves que et posaré.
-- Mira, coma segona prova, has d'anar al jardí i hi veuràs un estany, dins d'aquell estany hi va caure un dia una clau que ens fa falta per al desencantament de la princesa.
El pobre noi no va dir res, però se'n va anar tot contristat cap al jardí.
S'encomanava a Déu de tot cor, per tal que rebés una llum d'inspiració i, feta la seva pregària, es va posar al peu de l'estany, mirant d'ací i d'allà, per veure si entrellucava la calu perduda, al fons, i estat amb aquelles, li compareix l'ànec, aquell mateix ànnec al qual per bondat del seu cor va evitar que els seus germas fessin una mala jugada. Se li posa davant, i li demana per què estava trist.
L'hi conta el noi, i l'ànec respon:
-- Com sóc agraït, jo et donaré la clau perduda a dins de l'estany. Així et recompensaré de bona acció que vas fer en favor meu, evitant que els teus germans em maltractessin.
I dient això, es tira a l'estany, es capbussa i surt al cap de poc amb la clau penjada al bec.
Content el noi, se'n va cap a trobar la vella, que ja l'esperava, i va estar-ne molt contenta.
-- A veure -li va dir- si ara et desempallegues de la tercera prova, i tot anirà com una seda. Mira et posaràs davant de tres estàtues que són les princeses encantades. Totes aniran tapades amb un vel, de tal faisó que no se'ls hi veurà més que la boca. Doncs bé, només que mirant a l'una i a l'altra, has de coneixer quina de les tres princeses va menjar mel un dia.
--D'aquesta sí que no en surto - va dir-se el noi, i tan capficat estava, que no va donar-se compte que la vella havia desaparegut.
Mes, va durar poc la distracció perquè tot seguit se li presenta la reina de les abelles, la reina d'aquell rusc que volien cremar els seus germans i que ell no ho va permetre, i demanant-li per què estava tan trist, quan el noi l'hi va haver dit, contesta la reina de les abelles:
--Jo faré per tu el que tu vas fer per les abelles. Mira bé on me posaré, i la princesa que estará davall meu, aquella és la que un dia va menjar mel.
Tot just havien tingut aquest enraonament amb la reina de les abelles, la vella guardina del castell crida el noi des d'una sala de tocant allí mateix, i li diu:
-- Entra, ja pots entrar, i trobarás les tres princeses encantades, a punt de desencantar.
El noi entrà tot coratjós i et veu tres oies tapades de cata amb un vel, de manera que no se'ls veia més que la boca. Les mira totes tres per a fer el paperot, però veu que la reina de les abelles volava damunt del cap d'una de les princeses, i diu tot resolt:
--Aquesta!, aquesta és la princesa que un dia va menjar mel.
--Ho has endevinat! -va dir la interesada, i en aquell mateix moment llença el vel que li tapava la cara i va restar al descobert el rostre de la vella guardiana del castell, però una vegada s'hagué tret el vel i els pellingos que li cobrien el cos, aquella cara vella i arrugada es tornà una cara jove i resplendent, i els vestit pobres que portava, uns vestits de seda que enlluernaven de mirar.
La vareta que sempre duia a la mà es convertí en un ceptre d'or, i tocant amb la punta del ceptre les altres princeses, els caigueren les robes pobres que les cobrien, i aparegueren amb una cara tan bonica com la d'ella mateixa.
Desencantades que foren totes tres princeses, la més guapa de totes picà de mans i tot el que hi havia al castell es va desencantar, aquelles estàtues de marbre es convertiren en joves i tot el castell es cobrí de flors i de càntics d'ocells.
El més petit dels tres germans es casà amb la princesa que era la senyora del castell, i els altres dos es casaren amb les altres dues i se'n anaren a uns altres castells.
I tots van viure feliços molts anys
martes, 14 de febrero de 2012
aparatos del misteri d'Elx
Pero si hay algo que distingue al Misteri d’Elx es la complejidad de su puesta en escena de inspiración medieval, con la división del espacio escenográfico en horizontal-terrestre y vertical-aéreo, y la utilización de aparatos aéreos que le confieren gran espectacularidad.
En el centro del crucero de la Basílica se alza un escenario cuadrangular (cadafal) al que se se accede a través de una rampa (andador), en los que se desarrolla la mayor parte de la acción. En la vertical del escenario se instala un falso cielo que se monta en la base de la cúpula.
hay dos partes muy diferenciadas: la plataforma de trabajo, por un lado, y la maquinaria encargada del descenso y elevación de los aparatos por otro", ha explicado hoy a EFE uno de los patronos de la fiesta y encargado del montaje de la maquinaria, Sixto Marco.La magrana es el aparato más ligero, de un peso aproximado de 200 kilos", ha concretado Marco, quien, tras realizar este año unos estudios al componente de la maroma, ha comprobado que este tipo de cuerda puede llegar a soportar "hasta 30 toneladas".
En el centro del crucero de la Basílica se alza un escenario cuadrangular (cadafal) al que se se accede a través de una rampa (andador), en los que se desarrolla la mayor parte de la acción. En la vertical del escenario se instala un falso cielo que se monta en la base de la cúpula.
hay dos partes muy diferenciadas: la plataforma de trabajo, por un lado, y la maquinaria encargada del descenso y elevación de los aparatos por otro", ha explicado hoy a EFE uno de los patronos de la fiesta y encargado del montaje de la maquinaria, Sixto Marco.La magrana es el aparato más ligero, de un peso aproximado de 200 kilos", ha concretado Marco, quien, tras realizar este año unos estudios al componente de la maroma, ha comprobado que este tipo de cuerda puede llegar a soportar "hasta 30 toneladas".
martes, 24 de enero de 2012
Las instituciones descartan que la mujer cante la Festa y abogan por mantener la tradición lafesta — Dm, 03/11/2009 - 00:00 J. C. ROMERO Diari La Verdd (Alacant) 03-11-2009 El Misteri d'Elx debe seguir fiel a la tradición y a la pureza de la representación. Es el mensaje lanzado ayer por las instituciones responsables de su salvaguarda. Ello después de que en el acto institucional del pasado domingo en el Ayuntamiento, con motivo del 400 aniversario del compromiso municipal para la pervivencia de la Festa, la concejal de Cultura, Àngels Candela, reclamara que las mujeres también pudieran participar cantando. El alcalde Alejandro Soler quiso dejar claro que «hay que respetar todo tipo de propuestas e iniciativas, pero la verdad es que este debate no se ha abierto en el seno del Patronato por parte de ninguna de las entidades que lo integran como son la Iglesia, el Ayuntamiento y la Generalitat. Por tanto entendemos que más bien existe un deseo por parte de la concejal, que es totalmente respetable. Pero estoy seguro que de momento ese debate no se va a abrir». Modesto Crespo, presidente de la Junta Rectora, fue más allá recordando que «la mujer está plenamente integrada en los órganos de gobierno del Misteri como la Junta Rectora, que es la máxima representación, y puede llegar a ocupar la presidencia de la misma. Pero en lo que se refiere a las representaciones debemos trabajar en la conservación de la riqueza del Misteri que emana de su pureza y de la tradición. Lo pudimos comprobar con el concierto que se ofreció con la Consueta de 1709». Mostró su total coincidencia con los planteamientos del alcalde sobre la importancia de que el Misteri se fomente entre los colegios, «dado que en los escolares tenemos una cantera de voces y son los que en el futuro deben preservar nuestra tradición». Para el Mestre de Capella, José Antonio Román, «la tradición debe seguir como está. Algunos coros interpretan el Misteri con voces mixtas, pero es algo fuera de lo que es la Festa tal y como la conocemos y tal y como está considerada Patrimonio de la Humanidad. Si acabamos con todas las tradiciones, ¿qué haremos?». Joan Castaño, historiador y archivero del Patronato del Misteri y de la Basílica de Santa María, destacó que «el hecho de que no canten mujeres no debe entenderse como una discriminación, sino como la conservación de una tradición viva y en el origen litúrgico de las representaciones. Podría perderse una de las características importantes de la Festa y uno de los motivos por los que recibió la consideración de la Unesco». El delegado de la Capella de Cantores de la Festa, Luis Antón Latour, recordó que «la Consueta habla de que el papel de María lo interpreta un infantillo, no una mujer, y menciona apóstoles y judíos. No estamos hablando de discriminación y nadie debe pensar en ello porque no es así. Pero debemos ser fieles a los orígenes del Misteri, porque precisamente ha sido uno de los motivos por el que la Unesco lo declaró Patrimonio Oral e Intangible de la Humanidad. El Misteri está bien como está, siendo fiel a la tradición y a sus orígenes». María Rosa Verdú, directora del Museo de la Festa y miembro de la Junta Rectora, recuerda que participó en unas jornadas en la Universidad de Alicante sobre la mujer y las fiestas, «cuando estaba muy latente el tema de los Moros y Cristianos de Alcoy. Y aunque defiendo los derechos de la mujer, en el caso del Misteri debemos mantener su historia y ser fieles a nuestras tradiciones. No olvidemos que la mujer no participaba en el teatro medieval y religioso y que somos herederos de una tradición que debemos transmitir tal cual la hemos recibido de nuestros mayores». Entre otras funciones, algunas de las comisiones de la Junta están presididas por mujeres, y del vestuario se ocupan dos sastresas.
martes, 13 de diciembre de 2011
Ópera
La ópera tradicional se basa en distintas modalidades de canto: recitativo, arioso (entre el recitativo y el aria) y aria. También se cantan dúos, tríos, cuartetos. Todas éstas, en ocasiones, pueden aparecer combinadas con coro. A partir de mediados del siglo XIX, estas formas comienzan a abandonarse, y surgen formas cada vez más libres.
A diferencia del oratorio, la ópera es una obra destinada a ser representada. Varios géneros de teatro musical están estrechamente relacionados con la ópera, como son la zarzuela española, el Singspiel alemán, la Opereta vienesa, la Opéra-comique francesa y el Musical inglés y estadounidense. Cada una de estas variantes del teatro musical tiene sus características propias, sin que tales les sean privativas y, en no pocas ocasiones, provocando que las fronteras entre tales géneros no sean claras. En la ópera, como en varios otros géneros del teatro musical, se une :
- la música (orquesta, solistas, coro y director)
- la poesía (por medio del libreto)
- las artes escénicas, en especial la actuación, el ballet y la danza
- las artes escenográficas (pintura, artes plásticas, decoración, arquitectura)
- la iluminación y otros efectos escénicos
- el maquillaje y los vestuarios.
La ópera se suele diferenciar de los otros géneros de teatro musical aceptándose que, a diferencia de ellos, la ópera es una representación completamente acompañada por música. La historia del género demuestra que tal afirmación no es correcta. Si bien la ópera se diferencia del teatro recitado por la extraordinaria participación de la música en su constitución, ya desde el barroco se conocían formas limítrofes como la Mascarada, la Ópera de baladas, la Zarzuela y el Singspiel que se confunden en no pocos casos con la ópera. Así, los Singspiele de Wolfgang Amadeus Mozart se consideran óperas al igual que las zarzuelas de José de Nebra, mientras que Die Dreigroschenoper (la Ópera de los tres centavos) de Kurt Weill está, en realidad, mucho más próxima al teatro recitado que a la ópera. Finalmente, hay otros géneros próximos a la ópera como lo son las ópera-ballet del barroco francés y algunas obras neoclasicistas del siglo XX como, por ejemplo, algunas obras de Igor Stravinsky. No obstante, en estas obras la parte principal expresiva recae en la danza mientras que el canto es relegado a un papel secundario. Al respecto de la diferencia entre la ópera y la Zarzuela, la Opereta, el Singspiel y el Musical inglés y estadounidense, la delimitación nace de una diferencia formal. Estos géneros se caracterizan por estar estructurados en números musicales cerrados que van intercalados en una representación recitada, mientras que se acepta que la ópera es dominada por la música y la cantidad de texto recitado es menor o nulo, y tiene acompañamiento musical.
Las diferencias: Las diferentes subclasificaciones de la ópera nacen, tanto por cambios en la concepción del libreto y, por consecuencia, en los cambios de función de la música escrita para tal libreto. De tal modo, es posible establecer diferentes subgéneros de ópera que se clasifican, desde el punto de vista de la función del libreto, desde el dramma per musica hasta la ópera literaria, y, con respecto a la función de la música, desde la ópera de números musicales hasta la ópera de música continua. En la historia de la ópera es recurrente que los cambios en la función del libreto determinan, luego, los cambios de la función de la música dentro del género.
miércoles, 7 de diciembre de 2011
Ars Subtilior
TRABAJO DE MÚSICA – ASUNCIÓN Y EDUARDO.
1º BAT C – NOVIEMBRE 2011
El Ars subtilior (o arte más sutil) es un estilo musical caracterizado por la complejidad en el ritmo y en la notación, centrado alrededor de Paris, Aviñón en el sur de Francia, así como en el norte de España a finales del Siglo XIV. Este estilo también se encuentra en el repertorio chipriota francés. A menudo el término se utiliza en contraposición al de Ars nova que se aplica al estilo musical del período anterior, que abarcó desde alrededor de 1310 hasta 1370, aunque algunos investigadores prefieren considerar el ars subtilior como una subcategoría del estilo anterior.
INDICE:
1 – El término “Ars Subtilior”
2 – Historia
3 – Formas Musicales y técnica compositiva
4 – Notación
5 – Manuscritos
6 – compositores
7 – Ejemplos Sonoros
8 – Discografía
El término "Ars subtilior"
El término ars subtilior fue acuñado por la musicóloga Ursula Günther en 1963 para evitar las connotaciones negativas de los términos "estilo manierista" y "notación amanerada".
Historia
Musicalmente, las obras pertenecientes al ars subtilior son muy refinadas, complejas, difíciles de cantar y probablemente fueran creadas, cantadas y disfrutadas por un público reducido de especialistas y conocedores.
Se trata de canciones seculares casi exclusivamente y tienen como tema el amor, la guerra, la caballería y las historias de la antigüedad clásica, y hay incluso algunas canciones escritas para alabar a figuras públicas.
Uno de los centros de actividad de este estilo es Aviñón a finales de la cautividad babilónica del papado y durante el Gran Cisma de Occidente (1378-1417), tiempo durante el cual la Iglesia de Occidente tenía un Papa en Roma y otro en Aviñon. Esta ciudad se había convertido en un centro cultural activo, y produjo el corpus más importante que se conserva de canción profana de finales del Siglo XIV. El estilo se extendió por el norte de España y hasta Chipre (que era un puesto de avanzada cultural francés en aquel momento).
Formas musicales y técnicas compositivas
En cuanto a formas musicales se seguirán empleando las de lArs nova. Así pues cultivaban la ballade, rondeau y virelai, el motete isorítmico y el madrigal. Pero las llevarán a un nivel de complicación muy elevado.
Muchos de los procedimientos utilizados primero por los compositores del ars subtilior se convirtieron en técnicas compositivas estándar en la música renacentista, lo cual indica que algunas de sus piezas fueron ampliamente conocidas y distribuidas.
Notación
Una de las técnicas del ars subtilior consistía en el uso de notas rojas o “coloración”, donde las notas rojas indicaban una alteración de los valores de las notas de un tercio. Los propios manuscritos de las obras del ars subtilior a veces presentaban formas inusuales y expresivas, como una forma de música visual. Ejemplos:
§ El canon circular Tout par compas suy composés de Blaude Cordier en forma de varios círculos.
La harpe de Melodie de Jacob Senleches, en forma de arpa.
Manuscritos
Entre las fuentes primarias del ars subtilior están los siguientes manuscritos:
§ Codex de Chantilly (Museo Condé MS 564 Chantilly)
§ Codex Faenza (Biblioteca comunal, Faenza)
§ Codex Ivrea (Biblioteca capitular, Ivrea)
§ Codex de Módena (Biblioteca Estense e Universitaria , Módena)
§ Codex Apt (Biblioteca municipal de Apt)
§ Manuscrito Mancini (Archivo del stato, Lucca)
§ Manuscrito de Londres (British Library, Londres)
§ Manuscrito de Sevilla (Biblioteca Colombina, Sevilla)
Compositores
Los compositores franceses, flamencos, españoles e italianos practican este estilo.
§ Anthonello da Caserta.
§ Filipo da Caserta, De ma doulour
§ Johannes Ciconia, La Flamma del amor a
§ Blaude Cordier, Tout par compas suy composés
§ Martinus Fabri.
§ Paolo da Firenze,
§ Guido de Lange. Dieux gart
§ Matteo da Perugia.
§ Jacob Senleches, La Harpe de Mélodie
§ Solage, Fumeaux fumée par de humo
§ Antonio Zacara de Teramo.
§ Compositores anónimos de la corte del rey de Nicosia Jano de Chipre.
Ejemplos sonoros
Discografía
§ Medieval Ensemble of London, Ce diabolic chant, L'Oiseau Lyre 1983 (reditado en 2007)
§ Ensemble Organum, Codex Chantilly, Harmonia Mundi 1986
§ Ensemble Project Ars Nova, Ars Magis Subtiliter, New Albion 1987
§ Mala Punica, Ars Subtilis Ytalica Polyphonie pseudo-Française en Italie, Arcana 1993
§ Huelgas Ensemble, Febus Avant! Musique à la cour de Gaston Febus, Sony Classical 1992
§ Huelgas Ensemble, Musique de la cour du roi Janus à Nicosie, Sony Classical 1994
§ Alla Francesca, Beauté parfaite, l'automne du moyen-age, Opus 111 1997
§ Ferrara Ensemble, Fleurs de vertus, chansons subtiles de la fin du s. XIV, Arcana 1996
§ Ferrara Ensemble, En doulz chastel de Pavie, Harmonia mundi 1997
§ Capilla flamenca, Zodiac, Eufoda 2004
martes, 25 de octubre de 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)